Algunes idees per a aconseguir una millor higiene postural dels nostres fills.

(Un intent de millorar la seva postura, concentració i rendiment) 

El problema:
Moltes vegades animem, amb la millor voluntat del món, als nois i noies a que seguin “drets“, a que estiguin “rectes“, a que es posin “bé”... La veritat és que els efectes d’aquest  suggeriment, si és que el segueixen, duren ben poc. De seguida tornen a repanxolar-se i a asseure’s encorbats i encongits. Tots sabem que això, al marge de que estèticament no sembla correcte, va en perjudici de la seva pròpia salut, perquè, a la llarga, (i la meva experiència professional així m’ho indica) poden desenvolupar tot un seguit de mals hàbits que desemboquen en problemes (posturals, de sobretensió, dolors d’esquena i de coll, mals de cap, estrès, falta de concentració, etc.) que repercuteixen negativament en el rendiment i en la salut dels petits. 

Un dels problemes principals, malauradament,  és que nosaltres, els adults, en aquest aspecte donem mal exemple. La nostra manera de fer les coses, el nostre llenguatge gestual, la nostra actitud corporal està lluny de ser distesa, lliure i fluida. L’estrès, l’excessiva tensió de la vida diària, la velocitat en que s’ha de fer tot ens porten a adoptar postures i actituds corporals   excessivament tenses que inconscientment transmetem als nois i noies de manera que ells, també inconscientment, les assimilen. 

La solució ideal:
Per tant, teòricament i vist des d’un punt de vista estrictament ortodoxa, el problema de la pobra higiene postural dels nens s’hauria d’enfocar principalment des de la pròpia higiene postural dels adults. Això implicaria que els pares mares i mestres assistissin a classes de reeducació postural per, al menys, prendre consciència i començar a pal·liar el problema. 

Tots som conscients que això, ara per ara, és missió impossible perquè no podem demanar a totes les persones que envolten als nens que es dediquin a canviar els seus hàbits posturals. Prou feina tenim tots com per haver de dedicar-nos “a sobre” a reeducar el nostre cos. En tot cas fer-ho hauria de ser la conseqüència d’una profunda conscienciació i treball personal que repercutiria efectivament en favor de nosaltres mateixos com a adults i, de “rebot”, en els infants. 

Siguem Pràctics:
De tota manera, des de el meu punt de vista, sí que podem ajudar als nostres nens a que puguin deixar de fer-se mal a l’hora d’estudiar o llegir quan ho fan asseguts a una la taula.

Es una solució pràctica que abordaria des de dos punts:
 *Adequar el mobiliari als nens i no els nens al mobiliari.
 *Canviar la actitud  habitual a l’hora de dir-los com posar-se “be”.

Adequar el mobiliari als nens i no els nens al mobiliari.
Adequar les cadires i les taules per tal que els nens no “caiguin endavant” quan llegeixen, escriuen o dibuixen.

La idea és donar prioritat a la higiene postural del nen  en front el disseny “inalterable” dels mobles convencionals.

Si utilitzem les taules que ja tenim i les reconvertim en pupitres, és a dir, que aixequéssim una mica les potes del darrere (les més allunyades al nen) faríem que la taula s’inclinés cap el nen. Una altra opció seria usar un faristol per recolzar la fulla o el llibre. D’aquesta manera aconseguiríem que no haguessin d’abocar-se tant als fulls, perquè serien els fulls els que anirien amunt “cap el nen”, en lloc de ser el nen que anés avall “cap els fulls”.

.               

De la mateixa manera si aixequéssim les dues potes del darrera de les cadires, la inclinació de la base de la cadira cap endavant propiciaria que la els malucs basculessin de tal manera que la columna vertebral descansaria sobre la pelvis, evitaria que l’esquena s’ensorrés i mantindria la columna allargada i lliure. 

Una tercera idea en quant al mobiliari:

Es evident que dos nens on un li passa un pam a l’altre no poden asseure’s còmodament en dues cadires iguals. De la mateixa manera, un d’ells no podrà estar còmodament treballant quan comparteixen taula.

De nou, l’ideal seria que els nens més baixets treballessin en cadires i taules més baixes i els més alts en cadires més altes. Sóc conscient que, de nou, aquesta és una missió difícil. Però...

Suposem que un nen o nena es massa baixet per la taula. Donat que no podem variar la alçada de les taules, podríem fer les cadires més altes (posant una alça o un llibre en el seient). Si aleshores la base de la cadira quedés molt alta i els peus no toquessin a terra, es podria posar una alça  als peus perquè toquessin completament a terra. Això, tot i que no ho sembla, és molt important, perquè si el peu no toca a terra i queden les cames penjant, la part del darrera del genoll del nen es recolza en la cadira i no permet una circulació fluida de la sang per la cama, i al cap de poc temps el nen, que no es troba còmode, té la necessitat de moure’s (amb la conseqüent falta d’atenció que també interfereix en el normal desenvolupament de la classe). Si el peu es recolza completament a terra, aquest malestar no es produeix, el nen es cansa menys, pot concentrar-se millor i la interferència és menor.

Un altre hàbit molt comú és aprestar en excés el llapis o el bolígraf a l’hora d’escriure o dibuixar. El llapis no pesa més que uns quants grams. Per escriure és necessari que el llapis llisqui sobre el full, fluidament, sense traves. Si el nen apreta excessivament els seus dits contra el llapis fa que les articulacions dels dits i el canell quedin comprimides, bloquejades. Quan passa això, la força necessària per moure la mà es molt més elevada, de manera que entrem en un cercle viciós: Per escriure apreten els dits, això fa que bloquegin el moviment de la mà, i per tant que necessitin fer encara més força per poder-la moure i així fins a trobar-nos que molts nens, per escriure, fan tanta força que traspassen a cinc o sis fulls. A la llarga podrien desenvolupar bloquejos als colzes i al coll, mals de cap i falta de concentració.

Facilitar bolígrafs i llapis que llisquin pot ajudar, tot i que el problema principal és, sens dubte, l’hàbit de pressionar excessivament el llapis o el bolígraf.

Es important que es moguin...
A mesura que els nens es fan grans i van passant cursos, se’ls obliga estar cada vegada més estona asseguts. El cos humà ( i més a edats primeres) no està preparat per estar “hores” assegut o pràcticament immòbil . Ja ens trobem molts problemes quan som adults degut a feines sedentàries que obliguen a la gent a estar asseguts molt de temps i això causa no pocs problemes en la nostra estructura. Els nens necessiten moure’s. S’hauria de aconseguir d’alguna manera que en les aules els nanos  poguessin estudiar i treballar intercalant moments passius i actius, on poguessin moure’s, asseure’s al terra, o estudiar en moviment, per evitar així que adoptin hàbits sedentaris que a la llarga els perjudiquen.

Se que es una idea controvertida que sembla que podria fer que el control dels alumnes per part del professor fos més dificultós, però per bé de la dinàmica corporal dels alumnes s’hauria de tenir molt en compte. Si els seus cossos no s’agarroten i els seu cos flueix, la seva atenció serà més bona i a la llarga el seu rendiment superior.

Canviar la actitud  habitual a l’hora de dir-los com posar-se “be”.
El nen quan treballa i s’asseu amb el cos inclinat cap endavant no se “sent” incòmode (tot i que ho està). Conscientment no nota que res li molesti ni li faci mal. Som nosaltres des de fora que sabem quines conseqüències se’n deriven d’aquesta actitud, però el nen no n’és conscient. El cert és, però, que al cap de poca estona d’estar assegut comença a moure’s, a canviar de posició, a no estar tant per la feina, a distreure’s i perd la concentració. Aquests són els símptomes. Ell no n’és conscient de les causes.

Si a sobre se’l “reprén” (moltes vegades amb bona intenció) la manera en que està assegut amb frases com: posa’t bé, seu recte, sembles un cargol, etc., no fem res més que crear-li un conflicte, perquè se’l reprèn per una cosa que “no nota” i, per tant, en quant se’n descuida, ho torna a fer. El fet de “criticar” la manera en que estan asseguts els nens, de fer bromes, tot i que sigui fet amb bona voluntat, és contraproduent.

 Un dels errors més comuns és que associem els termes “posa’t recte”, “posa’t be” amb fer força per mantenir-nos erguits. Aquesta associació és errònia. En realitat l’esquena s’adreça i s’allarga d’una manera natural si es treuen les tensions que la encorben. Repeteixo, si es “treuen” tensions.

 Els éssers humans estem molt ben dissenyats, portem quatre milions d’anys anant dempeus. Estem perfectament fets per mantenir-nos en equilibri sobre dos peus. Això és segurament la causa de que siguem la espècie prevalent en la terra perquè hem pogut desenvolupar el cervell millor que qualsevol de les altres espècies. Malauradament, la vida moderna ha desestabilitzat l’home psíquicament, emocional i física i, com a conseqüència d’això, l’home ha començat a exercir  tensions sobre el seu cos de manera que poc a poc l’ha anat deformant (emocionalment, psíquica i física). Això ha produït, segurament, aquest allunyament de l’home actual envers ell mateix. El problema està en el desequilibri, en les tensions que inconscientment exercim per produir aquest desequilibri. Si fóssim capaços d’alliberar-nos d’aquestes tensions l’equilibri tornaria per sí sol, de manera natural, justament perquè estem dissenyats per estar en aquest equilibri. Per tant, la bona postura, equilibrada, lliure i natural s’aconsegueix “traient” tensions, no pas posant-ne. Aquesta és la base de la millor reeducació.

Així doncs, si de cara a canviar la postura dels nens canviem d’estratègia i en lloc de donar imatges que suggereixen força i tensió en donem d’altres que suggereixen distensió i gaudi podrem oferir-los una eina molt eficaç perquè aprenguin com fer que la seva esquena s’allargui “traient” esforç, no afegint-n’hi. Es tracta de passar de la “exigència desagradable”: “Posa’t dret, posa’t recte” a la “imatge agradable”, més constructiva: Deixa’t anar, descansa el cap sobre el coll... Imagina’t que el teu cap és un globus i s’emporta l’esquena cap amunt... Imagina’t que l’esquena s’allarga i passa un corrent d’aigua cap amunt fins el cap, com si fos una font...  Imatges divertides, que estimulin al nano a distendir-se, a allargar i eixamplar l’esquena suaument, sense fer força, simplement gaudint de la relaxació que això suposa... Sempre formulades des de la calma i la tranquil·litat, no des de la rigidesa, la força o l’exigència. 

Sé que aquest últim punt pot ser controvertit i que escrit en quatre línies pot ser que no quedi prou clar. És per això que m’agradaria poder parlar amb vosaltres per aclarir-vos qualsevol dels dubtes que puguin haver sorgit. 

De debò que crec que podem ajudar als nostres nanos si som capaços de fer aquest petit canvi de “xip” i comencem primer a pensar en adaptar el mobiliari a les seves necessitats en lloc de fer-ho a l’inrevés i segon a canviar aquesta petita part de la nostra actitud. De ben segur serà beneficiós i positiu de cara als nanos i a nosaltres mateixos, pares i mestres. 

Xavier Ortiz
Professor de tècnica Alexander
654 91  84 85
www.tecnicalexander.com
info@tecnicalexander.com